Saló Internacional del Turisme (SITC) 2006

Sempre he pensat que gastronomia, restauració i turisme van molt de la mà. Consequentment, he proposat en aquest mateix weblog (i segueixo defensant) la creació d'un segell gastronòmic, una marca que capitalitzi l'acceptació i ressò mediàtic de que gaudeix la nostra gastronomia arreu del mon per poder així convertir-la en un nou incentiu turístic. Aquest Saló del Turisme (primera fira del sector post-any gastronòmic) m'interessava especialment per veure de quina "salut" gaudeix el concepte i comprovar si s'avança en la utilització de l'esquer gastronòmic com a reclam turístic o continuem amb les imatges "old style" de sol, platja i Sagrada Família (molt respectables i de rendibilitat demostrada, això si).

D'entrada una dada: un concepte tant virtual com la gastronomia només s'entèn, a efectes turístics, com: "allò que es menja i es beu als restaurants". Els restauradors, doncs, es configuren així com un col·lectiu bàsic per aquest projecte on, com a primers (que no únics) beneficiaris haurien de jugar també el paper de supporters de la idea. Malauradament, durant la redacció d'aquest article (o d'altres d'un weblog que cada cop s'hi sembla més a un catàleg de fires) he vist molts professionals del sector ... i pocs d'ells eren restauradors (llevat dels mediàtics, però com a cuiners, no com a propietaris d'un negoci). La individualització que sempre ha anat associada aquest tipus de negoci (malgrat l'aparició de grans grups restauradors amb multitud de locals comenci a esquerdar-la) ha afavorit que ni tant sols com a col·lectiu participin o s'integrin en iniciatives del sector (tampoc recordo haver vist estands dels gremis de restauració en cap d'aquestes fires). Amb un grau de corporativisme tant baix és lícit plantejar-se, doncs, com podem articular una proposta seriosa partint d'una base tant atomitzada.

En aquest sentit, la bona notícia és que no comencem de zero, ja n'hi ha feina feta i, pel que he vist al SITC, seguim igual o millor que l'any passat: aquells estaments on ja fa temps que es veu interès pel tema (Consells Comarcals, Consorcis i Patronats de Turisme, Ajuntaments) segueixen en la mateixa línia, utilitzant i incorporant cada cop més arguments gastronòmics per atraure el turisme. Com exemples, a Lleida continuen amb la promoció de la marca "Fruinar", alhora que "venen" l'Aplec del Cargol a nivell nacional; Tarragona aposta per la Ruta del Xatò mentre que les Agendes Gastronòmiques de la Costa Brava, del Maresme o, a nivell més global, la publicada per la Generalitat (juntament amb un cuidat catàleg de rutes gastronòmiques, novetat d'aquest any) constitueixen un recull exhaustiu d'aquest tipus d'activitats. A menor ritme, la iniciativa privada també contribueix d'alguna manera: el Gremi d'Hotels de Barcelona, per exemple, publica la seva Guia de Restaurants d'Hotel, el col·lectiu Osona Cuina impulsa el ja clàssic Fòrum Gastronòmic, etc.

Un suport institucional decidit i continuat (sota la etiqueta de Segell Gastronòmic) sembla el millor argument per involucrar restauradors, viticultors, ens públics i agents turístics on encara no ha arrelat la idea de treball en equip per un projecte comú (el turisme) de demostrats efectes positius. Les normes d'aquest Segell haurien de ser prou senzilles com per afavorir l'adhesió dels restauradors, alhora que tant atractives com per actuar d'imant del turisme. A mode d'exemple, detallem ara algunes propostes:

1. Oferta de la carta majoritàriament "de la casa" (80% mínim), fugint de plats preparats tant en entrants i principals com, especialment en les postres.
   
2. Participació conjunta amb els restaurants i viticultors de la zona en monogràfics regionals sobre productes de temporada, receptes locals, maridatges amb vins de la terra, etc.
   
3. Publicació d'un catàleg online multilingue (internet és l'únic mitjà que arriba directament al potencial turista, on, com i quan ell vol), explicant que vol dir anar a un restaurant amb Segell Gastronòmic i detallant els establiments que hi participen, agrupant-los per àmbits regionals i aprofitant, en fi, per "vendre" els encants de la regió sota un enfoc eminentment turístic.
   
4. Concloure amb un darrer suggeriment, aglutinador dels anteriors: normalització de preus, poder accedir aquesta oferta a tots els restaurants del Segell en igualtat de condicions. Una bona fórmula per aconseguir-ho pot ser el menú degustació, un producte ja rodat (recordeu el menú Barcelona de l'Any Gastronòmic?) cada cop més popular i que, hores d'ara, ja funciona prou bé: als clients els permet provar les especialitats del local i els restauradors poden ajustar marges, optimitzar temps, etc. El Segell proposaria l'escalat de preus (30€, 45€ i 60€ per persona, per exemple) i els restauradors confeccionarien els continguts sota les normes abans descrites. Que quedi clar, això no significa igualar les cartes (cada establiment te la seva especificitat i oferta) però globalment, s'ofereix un producte coherent, integrat i que tradueix el terme "Gastronomia Catalana" en quelcom més tangible i entenedor, demandable en termes turístics.
   

Web profit.