Alimentaria 2006

- Sens dubte, la primera impressió que he tret d'aquest Alimentaria 2006 és la de grandària. Una cosa és entendre (per que ens ho diuen als mitjans de comunicació) que es tracta de la 2a Fira més important del sector a nivell mundial ... i un altre molt diferent és caminar-la, passejar-se per la seva extensió durant hores simplement per donar un cop d'ull general i ubicar mínimament allò que ens interessa.
I és que l'Alimentaria són en realitat 15! salons independents, cadascun d'ells amb prou entitat i personalitat com per celebrar-lo aïlladament però tots agrupats sota la etiqueta comuna de l'alimentació. S'aconsegueix així un alt grau de representativitat d'expositors (tant territorial com sectorial) que, a més, comporta una gran varietat de estils a tots els nivells: conceptual (tipus de públic al qual van orientats), de disseny i format (quins elements utilitzen per publicitar-se), de plantejament "comercial" (si ofereixen o no degustacions del seu producte), etc.

- Dos salons adjacents com Vinorum i Restaurama, ambdós dins el mateix pavelló de Montjuïc 2, exemplifiquen claríssimament aquesta "frontera" virtual. Molt centrat en la imatge el primer, amb grans stands preciosistes, profusió de disseny i potents elements decoratius, ofereix un producte tant consolidat com poc propens a degustacions indiscriminades ... lo qual ens porta a un entorn més professionalitzat, més orientat a negoci que no pas a interactuar amb el públic. En canvi, els pavellons internacionals de Montjuïc o el saló Restaurama (recursos d'ajut als cuiners, des de estris especialitzats fins a precuinats, plats preparats o postres) plantegen un enfoc més directe, més d'introduir producte i "surten al carrer" buscant la complicitat dels visitants. Això, evidentment, genera un ambient més viu, festiu i bulliciós.

- Però deixem de banda l'estructura i organització de la fira i passem a valorar els continguts. En aquest terreny molt del que s'ha presentat apunta en la mateixa direcció: pre-parar més el producte final, de manera que s'hagi de dedicar menys (o cap) temps a cuinar-lo. Això dona resposta a l'estil de vida actual: llargs horaris laborals i majoritàriament en jornada partida, que limiten seriosament el temps disponible per cuinar i incentiven el menjar ràpid, ja sigui fora (prop del centre de treball o d'estudi) o a casa.
Aquesta extensa i variada oferta en menjar pre-parat (incloc en aquest concepte fiambres i formatges) representa, però, una amenaça per la nostra gastronomia. Hom pot justificar l'adopció d'aquest tipus de producte (que dilueix tant la personalitat de la carta com la dels fogons) sota arguments de negoci, amagant la manca de personalitat dels continguts sota un embolcall de modernitat (el disseny del local, el vestuari del servei, etc), aprofitant-se del ressò mediàtic de la cuina catalana i degradant, en definitiva, el conjunt. En aquest sentit, la "externalització" soferta per les postres és un bon exemple d'aquest risc: hores d'ara ja s'ha assumit com a normal que aquest apartat inclogui tant sols una o dues propostes "de la casa", dins una carta bastant anodina en general ... i precisament en un dels camps que més possibilitats ofereix en quant a fantasia i creativitat!(*).

Si s'ha arribat al bon nivell actual, amb un parc de locals de categoria, demanda continuada i reconeixement a la nostra identitat gastronòmica arreu del mon ha estat precisament gràcies a fugir d'estandars i globalitzacions, apostant fort sobre la base de cuina tradicional i aplicant-hi creativitat, innovació i ganes ... coneixeu millor (i més agradable) manera de defensar la nostra cultura ?

(*) El ja proposat "segell gastronòmic" hauria de protegir-nos d'aquest perill, fixant en els locals adherits un percentatge mínim de producció pròpia dins la oferta de la carta.