Escapada a Madrid

Trio l'hotel Gaudí no per afinitat cultural, sinó per cèntric i, principalment, per que el seu bufet matinal inclou cava. M'agrada començar el dia esmorzant remenat d'ous amb bacó i xistorra però prendre'ls amb suc de taronja o aigua em sembla contra natura. A les vuit del mati i a tope d’energia, em poso en marxa a passejar la ciutat.

Per descomptat, restaurants, bars de tapes i botigues de vins capten la meva atenció: al carrer Infantas m'ensopego amb "La Carte des Vins", una cadena d'establiments que també opera a Barcelona, amb un prometedor eslògan: 100 vins per menys de deu euros. El local em sembla idoni, ben endreçat i molt clar, amb totes les ampolles a la vista sense que s'amaguin entre estanteries de difícil accés. Al catàleg veig unes quantes referències de les que hem publicat fins ara i la encarregada sembla conèixer bé el producte que toca.

Voltant pel casc antic em trobo davant un familiar Can Punyetes que, amb tres locals a Madrid, em recorda que aquest any encara no he provat els calçots. Instintivament, m'hi fico a la sala i sota la "llar de foc" (autèntica), una incitadora capsa plena fins dalt desperta el meu estómac. Sorprès, m'escolto a mi mateix demanant: "¿esto de los calçots como va?". Molt amables, els serveixen en safata, embolicats amb paperina i amb ... una muntanya de tovallons!, explicant-me que he de protegir-me amb elles al "despullar-los" per evitar embrutar-me. En conjunt, els trobo acceptables, llàstima que no els serveixin en calçotada per que menjaria fins a fartar-me. M'arreglo amb una segona safata, m'acabo el René Barbier i ... de nou al carrer.

Els bars, abarrotats a totes hores, contrasten amb els de Barcelona. En comparació, sembla que aquí estigui tot sempre ple, fins entrada la nit i de dilluns a diumenge. Sorprenentment, no és difícil veure tapes familiars com la esqueixada de bacallà, la escalivada, la samfaina o ... el "pantumaca", una generalment acceptable proposta de "pa de pagès amb tomàquet". També es possible trobar cava, encara que lo habitual es que l'anomenin champán (així, amb l'accent i tot).

Per a sopar ni m'ho penso; des que vaig veure la seva targeta a l’Hostal de la Rita, sempre he volgut pasar-m’hi per La Gloria de Montera, un local proper a l’hotel i en la mateixa línia que els seus "germans" de la cadena: servei majoritàriament asiàtic, ràpid i, en general, eficient, carta extensa, ració satisfactòria, vins ajustats i un preu assumible, amb el mateix postre estrella: el Tim Baon, un "tall" de gelat de turró amb crema catalana i xocolata calenta que està de vici.