Canvi Climàtic i Vi

Les dades són espectaculars: productors i enòlegs de l'alçada de Miguel Torres, Michel Rolland, Jacques Lurton, Bruno Prats, Ernst Loosen, Greg Jones, Hans Schultz, Richard Smart, Tony Sharley, Peter Hayes (President de la OIV) o Carlos de Jesús; tècnics i viticultors de la Universidad Politécnica de Madrid (José Ramón Lissarrague) o la URL (Universidad Ramón Llull); decidit suport institucional (Generalitat, INCAVI) i del propi sector (Constellation Brands, Amorim, Banrock Station) i un ressó mediàtic internacional, focalitzat en l'Al Gore (cloenda) i en els potents mitjans acreditats a nivell mondial (Wine Spectator). Una iniciativa organitzada per la Academia del Vino (1a edició del 2006, Barcelona Wine Festival), entitat privada que també hi participa amb la conferència "Canvi climàtic i Vi" exposada per en Pancho Campo, el seu director i únic Master of Wine nacional.

Un esdeveniment de naturalesa més científico-tècnica que divulgativa centrat bàsicament en dos punts: metodologies que permetin identificar i minimitzar l'impacte que suposa el Canvi Climàtic (a partir d'ara C.C) sobre les explotacions actuals, així com en quantificar la quota de responsabilitat que te la indústria vitivinicola sobre aquest C.C, quants gasos d'efecte hivernacle produeix, quins processos són susceptibles de millora i com, etc. No es ve a debatre si el C.C és cert o no, s'assumeix que ja està passant avui i que la realitat que ens toca viure passa per una disminució real de la producció (Austràlia o, sense anar tant lluny, la pròpia DO de la Mancha reporten retallades al voltant del 18%), principalment degut a l'augment gradual de temperatures (les dades climatològiques mostren com s'ha augmentat 2º en els darrers 40/50 anys), la manca d'aigua amb alteracions en el patró pluviomètric (sequeres, pluges torrencials) i l'increment de la radiació solar, un risc important per la possible afectació que pot tenir sobre l'equilibri del raïm (en termes de PH, acidesa, aroma) i de les característiques organolèptiques (gust) dels varietals.

Amb aquesta previsió, els ponents ens expliquen com ho estan afrontant hores d'ara, quina és la seva planificació de cara al futur, la metodologia emprada, etc. Des d'un enfoc eminentment científic i utilitzant eines com bancs de dades enològiques, mapes de sols o estudis de zona tèrmica, segueixen vàries línies de treball com ara: a) reaprofitament dels aiguamolls (Australia) per minvar l'impacte de la sequera; b) reforç de la resistència al calor dels raïms (varietals) actuals, bé mitjançant empelts o bé mitjançant canvis en la orientació de les plantacions, enfocant lo mínim els brots als sol; evitant retallar les fulles (pàmpols) per a que els aportin ombra; ubicant els ceps allà on el tipus de terra els permet millor adaptació (que potser no sigui el lloc on són ara). I en paral•lel, c) la recerca de nous varietals (Petit Verdot, Graciano) més adaptables i resistents per si, malgrat aquestes actuacions, l'explotació dels actuals deixa de ser viable.


Respecte la seva quota de responsabilitat en el C.C, en Pancho Campo va detallar que el deu i l’haver de la indústria vitivinícola en quant a producció de gasos d’efecte hivernacle resulta pràcticament neutralitzat, ja que genera tant CO2 com el que a la vegada "segrestra" de la atmosfera amb les vinyes o el surers (utilitzats per al suro del tap). La fabricació d’envasos de vidre (ampolles) i el seu transport en mitjans de locomoció convencionals (camió, vaixell o avió), en canvi, constitueix encara el problema més gran en aquest sentit i la tendència de futur pot anar cap un altre tipus de suport (bag in box, llauna), més sostenible, compacte, apilable i menys fràgil. En aquest punt, en Miguel Torres va aportar la dada de que les alternatives disponibles a dia d’avui no són totalment inertes amb el vi i que qualsevol opció de futur respecte el packaging ha de garantir la seva interacció nul•la amb el producte.

Des de el punt de vista econòmic, encara no es disposa de cap estudi ni avaluació oficial respecte el cost d'adaptació de les vinyes al C.C., però una aproximació com la que ha fet la UE en el sector de l'Energia (que sembla igualment vàlida pel cas que ens ocupa) seria demanar-se pel cost de no fer-ho, especialment en sectors econòmics tant importants per a nosaltres com el vitivinícola (segons la "Llei del raïm i el vi", España es el 3er productor mundial) o el del suro (també som el 2ón productor mundial en taps de suro).


Finalment, l’acte de cloenda va ser, sens dubte, la part més glamurosa de l’esdeveniment, amb dos protagonistes destacats: en Pancho Campo a l’escenari i en Al Gore en remot (video-conferència en temps real). Inicialment, la seva intervenció em semblava més una concessió mediàtica que no pas d’un veritable intent d’aportació constructiva al tema. Els seus dots de comunicador, en canvi (va fer un interessant resum de la situació a dia d’avui, amb roda de preguntes del públic inclosa) o la seva trajectòria personal (recordem que ha estat ell qui, en gran mesura, ha popularitzat el C.C, passant-lo dels articles en revistes científiques a les portades dels diaris), el qualifiquen plenament per a parlar d’un tema en el que es mou com peix dins l’aigua, utilitzant arguments molt similars als que enòlegs i viticultors han estat exposant durant les jornades i, principalment, des d’una perspectiva global, aportant un extens coneixement sobre pràctiques industrials que l’acredita per a fer crítica comparativa sobre la vitivinícola en particular, afirmant que està molt concienciada i fa la tasca de "tirar del carro” respecte a la adaptació al C.C de manera gradual i no traumàtica.